EL PALLARS SOBIRÀ

Mapa del Pallars Sobirà i els llocs esmentats

22 de juliol de 2010.

Congost de Collegats, barranc de l'Infern

Amb l'excusa d'intentar observar algun gall fer (Tetrao urogallus) em vaig escapar a la fi de juliol al Pallars Sobirà, Lleida. Volia caminar per alguns dels molts racons que em falten per conèixer d'aquesta comarca pirinenca. La primera parada la vaig fer a 4 km de la Pobla de Segur al Congost de Collegats (1) d'uns 5 km de longitud, format pel riu Noguera Pallaresa al tallar les roques calcaries de les serres de Peracalç i del Boumor. Es el regne de les rapinyaires i vaig observar l’aufrany o miloca (Neophron percnopterus), voltors (Gyps fulvus), un falcó (Falco peregrinus) i una merla d'aigua (Cinclus cinclus). Altres espècies que podrem trobar ací són el trencalòs (Gypaetus barbatus) o el pela-roques (Tichodroma muraria). Poc després vaig arribar al petit poble de Son (2), prop d’Esterri d’Àneu, on em vaig allotjar tots els dies al refugi casa Masover un lloc tranquil i econòmic, molt recomanable on a més es menja molt bé. En el poble una família de capsots d'esquena roja (Lanius collurio) vigilava des d'un esbarzer just al costat del conjunt romànic de Sant Just i Sant Pastor.

Son amb el conjunt romànic

23 de juliol de 2010.

El primer dia ho vaig dedicar a dos dels principals valls que formen part del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Aquest parc creat al 2003 es el més extens de Catalunya amb 69.850 ha s'estén per bona part de la comarca del Pallars Sobirà i pel nord de l'Alt Urgell. Vaig començar per la Vall Ferrera extens territori d'alta muntanya dominat per la Pica d'Estats sostre de Catalunya amb els seus 3.143m. La meua primera intenció era recórrer la Vall de Tor (3) fa anys que volia conèixer-la. Aquesta remota vall és famosa pels seus contrabandistes que es dedicaven al tràfic il•legal des d'Andorra però la pluja de la nit anterior va provocar despreniments que van tallar la carretera abans d'arribar a Norís, per tant Tor haurà d'esperar un altre viatge.

Bosc de Virós

El meu segon objectiu era recórrer un dels millors boscos amb gall fer (Tetrao urogallus), el Bosc de Virós (4) al municipi d’Alins. El camí ix d’Araós que és el primer poble que trobem entrant en la Vall Ferrera, travessant el seu riu la Noguera de Vallferrera una bona pista forestal ens porta a les bordes de Virós (1.290m). Les bordes són petits edificis rurals amb el paller situat a la part superior i el corral baix. Aquest bosc és una massa forestal de 1.000 hectàrees de vegetació rica i variada que acull entre 15 i 20 mascles de gall fer (Tetrao urogallus). La vegetació està dominada pel pi negre (Pinus uncinata) però també podem trobar l'única fageda (Fagus sylvatica) de tot el Parc Natural, avets (Abies alba), pi roig (Pinus sylvestris), bedolls (Betula pendula) o peus de freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior). Aquest bosc va ser conegut per les seues antigues mines de ferro que van donar nom a tota la vall i per les nombroses carboneres que suportava. L'enorme grandària dels arbres, el seu espessor i el fort desnivell fan que aquest hàbitat no siga el més apropiat per observar aus, jo vaig trobar pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), pinsàns (Fringilla coelebs), molts primavera (Periparus ater), raspinell pirinenc (Certhia familiaris) i també l'endèmica sargantana pallaresa (Lacerta aurelioi). A la vesprada vaig tancar la jornada amb un ràpid recorregut en cotxe per la vall de Cardós (5).

Sargantana pallaresa (Lacerta aurelioi)

24 de juliol de 2010.

Vall de Bonabé

L'endemà vaig pujar el port de la Bonaigua, l'objectiu era tornar pel Pla de Beret (6), dalt de Baquiera Beret, passant per Montgarri (7), la Vall de Bonabé (8), Alòs d'Isil, Isil i Sorpe. Estem davant d’un tranquil vall capçalera del riu Noguera Pallaresa, amb boscos d’avets (Abies alba) grandíssims, pins negres que pugen pels vessants i finalment deixen pas als prats alpins i roquissars, tot emmarcat pels enormes cims calcaris com el Tuc de Barlonguera, el Moredo i el Pic Dera Clavera. La pista en un estat raonable permet el pas tranquil d’un 4x4, sens dubte uns paisatges impressionants on vaig gaudir fent fotos.

Daina (Dama dama)

A la vesprada vaig partir des del bosc de Gerdar, als peus de la Bonaigua, cap a l’Estany Negre de Cabanes (9). Aquesta vall es una mostra de com era el Pirineu anys en-rere, no trobarem cap pista forestal, cap resclosa ni refugi. La forta pujada comença en una avetosa pel costat del solell i només unes estaques amb marques grogues marquen el camí. Al voltant dels 1.900 metres vaig deixar el bosc i vaig arribar a la Pleta dels Fils on en un vessant al nord vaig observar un grup de femelles d'isards (Rupicapra rupicapra) acompanyades pels seus cabrits de l'any. Després de més de dues hores de camí sense parar de pujar i sense creuar-me amb ningú vaig arribar a l'Estany Negre de Cabanes (2.179 mts) i em vaig quedar bocabadat de la seua bellesa. En el refugi em van explicar que el primer raig de sol del matí fa que les seues aigües prenguen un increïble color daurat.

Estany Negre de Cabanes

25 de juliol de 2010.

Papallones a la vall de Cabanes

 

L'objectiu de l'últim dia va ser pujar al refugi del Pla de la Font (10) prop de Son, al preparc d’Aigüestortes. Pujant la pista vaig observar daines (Dama dama), esquirols (Sciurus vulgaris) i una sorprenent llebre (Lepus europaeus?) molt gran enmig del bosc. En el pàrquing on s'acaba la pista els voltors (Gyps fulvus) volaven molt baixos perquè hi ha un canyet. En les clarianes pasturaven cérvols (Cervus elaphus) i algun cabirol (Capreolus capreolus), jo els observava amb el telescopi mentre els cinc graus centígrads feien que m'haguera de posar tota la roba que portava, guants i barret de llana inclosos. Després d'una ràpida pujada vaig arribar al mirador Fogueruix, des d'allí als meus peus tenia la vall d'Espot amb els seus espessos boscos i l’Estany de Sant Maurici al fons, tot emmarcat per muntanyes properes als 3000 metres. Vaig poder observar un falcó (Falco peregrinus), un xoriguer (Falco tinnunculus), una titeta de muntanya (Anthus spinoletta) i un mascle solitari d'isard (Rupicapra rupicapra).

Vall d'Espot, Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici

No vaig poder observar el gall fer però conec alguns dels racons on és possible sorprendre-ho breument travessant les pistes, ací és on queden les seues millors poblacions ibèriques i la tardor amb els seus colors ha de ser encara millor, tornaré, segur que tornaré.

Missatge i fotos de Rafa Muñoz al FORUM SVO Aus.